2.ca.07. El Noucentisme (III). Comentari de text.

Josep Carner va escriure aquest poema des de l’exili. Després de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939, es va exiliar primer a Mèxic i després a Bèlgica, on morí el 1970.

La versió inicial d’aquest poema l’escrigué quan era jove. A principis del segle XX, amb només 18 anys, Carner el compon i el publica en el poemari el Llibre dels poetes, de 1904. En aquells dies el poema encara no tenia títol.

En el poema, ja projecta, amb una moral burgesa de baixa intensitat, l’afany de viure en una ciutat culta, familiar i sense conflictes: la seva Barcelona idealitzada.

Al cap de mig segle, Carner va començar a rellegir la seva obra i va decidir reescriure’l madurant-ne el sentit. La nova versió es va poder llegir el 1952 a Llunyania.

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia

Llunyania, 1952.

  1. Cerca al diccionari DIEC i defineix les paraules que no coneguis.
  2. Quin és el tema principal d’aquest poema?
  3. De què parla cada estrofa? 
  4. Quins valors propis del Noucentisme hi pots detectar?
  5. Té regularitat mètrica?
  6. Quines figures retòriques hi trobam?
This entry was posted in Català, El Noucentisme, Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s