1. Llegeix aquests textos i escriu-ne el significat amb les teves paraules.
2. Digues a quins moments històrics o personals del rei En Jaume fan referència.
A) “…per memòria d’aquells qui voldran oir les gràcies que Nostre Senyor ens ha fetes”(…) i per donar exemple a tots els altres homes del món que facin això que nós hem fet”.
*************************************************************************************************
B) “ I la nostra mare, tan bon punt vàrem néixer, ens va enviar a l’església de Santa Maria, i ens hi varen dur en braços. A l’església de Nostra Dona cantaven maitines, i tan bon punt ens varen fer entrar en el portal de l’església es varen posar a cantar Te Deum Laudamus ―i els clergues no sabien que estàvem a punt d’entrar-hi, sinó que va coincidir la nostra entrada amb el seu càntic. (…) I quan ens varen tornar a dur a casa de la nostra mare, ella es va posar molt contenta d’aquests bons auguris. I va fer fer dotze espelmes, totes del mateix pes i de la mateixa mida; les va fer encendre totes alhora, va posar a cadascuna de les espelmes el nom d’un apòstol i va prometre a Nostre Senyor que d’aquella que més duraria trauria el nostre nom. I la que va durar més ―ben bé tres dits més― que les altres va ser l’espelma de sant Jaume. I per això, i per la gràcia de Déu, ens diem Jaume. “
*************************************************************************************************
C) “I fou a santa Maria de l’Horta de Tarragona, que oïda la missa del Sant Esperit, nós cenyírem l’espasa que prenguérem de sobre l’altar. I podíem llavors tenir dotze anys complits i entràvem en el tretzè, encara que un any estiguérem amb ella (la reina) que no podíem fer allò que els homes han de fer amb llur muller perquè no teníem l’edat.
D) “I nós que ens en tornàvem amb els homes, ens giràrem cap a la vila per vigilar els sarraïns, que n’hi havia una gran companyia a fora; i un ballester ens tirà (…) i ens pegà al cap, amb el cairell, prop del front. I, per voluntat de Déu, el cairell no traspassà el cap, però la punta de la sageta es clavà enmig del front. I nós, per la ràbia que sentírem, donàrem tal manotada a la sageta que la trencàrem; i ens rajava la sang cara avall i, amb el mantell de sendal que nós dúiem, ens torcàvem la sang; i veníem rient perquè la host no se n’espantàs. I entràrem en una tenda en què nós posàvem; i se’ns inflà tota la cara, i els ulls, de manera que, de l’ull de la part en què nós érem ferit, no hi poguérem veure per quatre o cinc dies. I quan la cara se’ns desinflà, cavalcàrem per tota la host, per tal que la gent no fos tota desconhortada”.
Guia 4 