1.ca.6. La poesia trobadoresca (1)

 

Imatge 19-10-17 a les 17.59

 

  1. Llegeix el text amb atenció. Prepara un esquema del contingut i elabora una “prova” de 7 preguntes sobre els continguts del text.

 

A començaments del segle XII neix al sud de la Gàl•lia una poesia lírica culta escrita en una llengua romànica: l’occità o provençal. Els autors d’aquestes poesies eren anomenats trobadors perquè practicaven «l’art de trobar»; és a dir, componien la lletra i la música dels poemes. La majoria d’aquests trobadors eren professionals de la literatura, ja que havien rebut una sòlida formació poètica i musical, i es guanyaven la vida component -i, de vegades, interpretant- les seves cançons a les corts dels senyors feudals.

.

 

(mapa extret del llibre Llengua i literatura, 3r d’ESO. Ed. Teide)

La lírica trobadoresca està formada per un conjunt de 2.500 poesies escrites entre els segles XII i XIII per poetes nascuts principalment als territoris d’Occitània esmentats, era també al nord d’Itàlia i a Catalunya, zones fortament influïdes per la lírica provençal. Per les peculiars relacions polítiques, culturals i de veïnatge entre Catalunya i Occitània, aquesta literatura va penetrar a les terres catalanes, de manera que els nostres poetes no solament n’adoptaren els temes i l’estructura, sinó també la llengua.

El fet que els poetes catalans empressin el provençal s’explica per:

a) La proximitat geogràfica.
b) Els llaços polítics existents entre Provença i Catalunya, reforçats pel casament de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença.
c) Les relacions econòmiques.
d) Les similituds entre ambdues llengües, que procedien del llatí vulgar, i, a més, eren contigües.
e) El prestigi de la lírica trobadoresca.

A partir del segle XII, a Catalunya, la llengua de la poesia culta va ser el provençal. Del total dels 350 trobadors dels quals coneixem la vida i l’obra, 24 són catalans, i entre ells cal destacar com a més representatius: Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona i Ramon Vidal de Besalú.

 

No s’ha de confondre el trobador amb el joglar. Aquest últim era l’encarregat de fer arribar al públic les composicions escrites pel trobador mitjançant el cant, acompanyat d’un instrument musical. El joglar s’havia de limitar a transmetre d’una manera fidel les peces que se li encarregaven. Els trobadors més poderosos i de més prestigi solien disposar d’un o més joglars dedicats exclusivament a divulgar les seves composicions.

El tema central d’aquestes composicions era l’amor cortès: que reflecteix les característiques del món feudal: senyor- fidelitat- vassall –>dama- fidelitat- amador. El trobador és el vassall de la dama, anomenada midons (que prové de l’expressió llatina meus dominus ‘el meu senyor’), que sol ser una dona casada. Per aquest motiu, cal mantenir la relació en secret, el nom de la dama sempre és amagat sota un pseudònim (senyal) que va a l’última estrofa (tornada) de la composició. Però aquesta relació de vegades era espiada pels envejosos o maldients, els lausengièrs, que ho podien delatar al marit intolerant, anomenat gilós (gelós).

Cortesia és el terme que és refereix al model de comportament de l’home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d’un ideal humà de refinament i de valors espirituals. El trobador, com a personatge cortesà, participà d’aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.

 

En bona part de les cançons, els trobadors se situen en el primer estadi i només a través del joglar són capaços de manifestar el que senten per la dama i esperen un petit reconeixement per part d’ella que pot venir per una mirada, una paraula o qualsevol altre gest insignificant. És possible que això sigui únicament una estratègia per desviar l’atenció del marit o altres personatges, que consentirien aquesta situació, i fins i tot la considerarien gratificant, pel fet que se sentirien orgullosos que la seva esposa o senyora fos lloada per altres, però en canvi no acceptarien, evidentment, que la dama tingués un “drutz”.

Ampliant aquestes dues idees (amor i cortesia), cal constatar que les relacions jurídiques feudals es fan servir en la cançó:
• La dona és casada, ja que únicament d’aquesta manera adquireix categoria jurídica.
• Sovint se l’anomena midons (masculí: el meu senyor) i el trobador és l’om / hom. D’aquesta manera es reprodueix la situació pròpia del vassallatge.
• Moltes vegades s’estableix una doble relació: amorosa i social. És a dir, no es busca únicament la consecució de l’amor (aparentment), sinó una relació en què la dama, sempre per sobre del trobador socialment, li pugui concedir favors materials, directament o intercedint per ell. De fet, amb freqüència, el trobador parla de la seva senyora natural gairebé com una obligació (celebra la seva bellesa, bondat, seny) i això és acceptat -o així hauria de ser- pel marit com una cosa natural.

Els principals gèneres de la poesia trobadoresca són:

– La cançó, que serveix per expressar l’amor envers una dama.
L’alba, que expressa l’enuig dels enamorats que han passat la nit junts i s’han de separar quan surt el sol.
– La pastorel·la, que narra el diàleg amorós entre el trobador i una pastora.
– La dansa,que és un tipus de composició per ser ballada.
– La tençó,que és un debat poètic entre dos trobadors.
– El plany, que expressa el lament fúnebre per la mort d’una persona, generalment el senyor que protegia el trobador .
– El sirventès, que serveix com a atac personal o per exposar idees.

La lírica trobadoresca se cenyia a unes normes molt estrictes que no admetien altra rima que la consonant i era símptoma de bon trobar l’alternança de rima masculina.  El més petit error en el recompte sil·làbic o en la combinació d’estrofes (cobles) era durament blasmat.

L’obra dels trobadors ens ha arribat gràcies als cançoners, unes antologies de poesia provençal ordenades per gèneres o per autors i on de vegades hi ha també la notació musical de les composicions. Alguns d’aquests cançoners van acompanyats d’una breu biografia del trobador (anomenada vida), gràcies a la qual tenim informació sobre la seva personalitat, la seva condició familiar, etc., tot i que sovint amb les informacions històriques hi ha barrejats elements fantàstics”.

Els trobadors catalans més representatius són:
Guillem de Cabestany (finals s XII): fou més famós per les llegendes que corrien sobre la seva vida que no pas pels seus poemes.
Guillem de Berguedà (finals s XII)és autor de nombrosos sirventesos i d’un excel·lent plany per la mort de Ponç de Mataplana, a qui abans havia dirigit els més cruels atacs.
Ramon Vidal de Besalú: trobador i joglar, és autor d’obres de to molt divers, poesies líriques i narracions llargues en vers, i del tractat en prosa Las Raxós de trobar.
– Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: la seva producció va de les composicions més senzilles a les més refinades.

 

 

This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s