Hi ha una dita popular que diu que cada persona és un món i n’hi ha una altra que diu que cada casa és un món. Saussure, que va ser un lingüista molt important que va viure al segle XX, va dir que cada paraula és una constel·lació. Nosaltres direm que cada paraula és un món perquè la podem mirar des de molts angles i , a més, ella ens evoca altres paraules, imatges, sensacions, records…
Ara en veureu una mostra i llavors vosaltres fareu un exercici semblant:
Si jo hagués de dir dues de les meves paraules preferides serien aquestes:
BLAU: – És un adjectiu que té una forma per al femení, blava i dues per al plural, blaus i blaves.
– Significa, segons el diccionari, del color del cel sense núvols o d’un color consemblant, sia més clar o més fosc.
També significa taca d’un blau moradenc davall la pell com a causa d’una contusió: “Ha caigut i s’ha fet un blau al genoll”.
També hi ha expressions fetes amb aquest mot: 1.deixar blau algú: deixar-lo astorat, esbalaït. 2. fer-la blava: fer-la grossa, fer-la com un cove.
També hi ha tons de blau diferent:
1. blau cel: color blau com el cel quan fa sol.
2. blau elèctric:blau fosc i viu.
3 .blau marí:blau molt fosc.
– Etimologia: prové del mot germànic Blau.
En francès i en alemany té la mateixa arrel, però en castellà prové d’una altra llengua, és a dir, té una altra etimologia.
-El mot blau m’agrada perquè és un monosíl.lab que sona fort pel so de la be i lleuger a la vegada pel so de la ela. La a ens fa obrir molt la boca i la u és una vocal molt tancada, així que en una paraula molt curteta feim un moviment molt ampli amb els sons vocàlics i amb els llavis. M’agrada també pel que significa: representa per a mi la mar immensa i llisa que envolta la nostra illa, la frescor dels dies d’estiu que comença després del groc calent de l’arena. També em fa venir al cap els cels nets de la primavera i és el color, a més a més, de molts ulls transparents i lluminosos. També és el color, sovint, de les paraules escrites à mà, de la tinta que conta tantes coses i el de la roba dels mariners, que suggereix viatges i aventures.
El blau, des del punt de vista cromàtic, és un color fred. En un indret ple de sol i calor com la Mediterrània, fa un contrast que refresca i ens convida al repòs.
LIBÈL·LULA: És un substantiu comú, concret i comptable. És de gènere femení, tot i que fa refèrència a éssers que tenen sexes diferents. El seu plural és libèl·lules.
–significa, segons el diccionari, insecte odonat, d’abdomen llarg i prim de colors lluents i virolats, amb quatre ales llargues i estretes, que vola prop de l’aigua i les larves del qual són aquàtiques.
Té molts sinònims, utilitzats en diferents llocs on es parla català. Aquí en teniu uns quants: espiadimonis, cavallets, cavallets del dimoni, estiracabells, senyoretes, parots, parotets…
–Etimologia: Sembla que l’etimologia ens porta a Roma i a la llengua llatina, libellula, diminutiu de libella, que significava el nivell d’una balança, i extrapolat a l’insecte per la seva capacitat de volar de forma estable, equilibrada i amb capacitat de quedar suspès a l’aire.Segur que aquest insecte va ser estudiat per molts d’inventors i científics per aplicar la seva manera de volar a les màquines i… ho van aconseguir.
El mot libèl·lula m’agrada perquè trop que és una paraula molt sonora, amb tantes eles que es pronuncien batent la llengua contra els alvèols (que són aquests bonyets que tenim darrera les dents de dalt), així com aquest insecte bat les ales per mantenir-se enlaire. També té una ela geminada, que és un record del llatí i que a mi em sembla que dóna un toc d’elegància. Hi he d’afegir que m’agrada aquest animaló que té unes ales que reflecteixen colors i que brunzeixen prop dels rius, estanys, basses…
Si em demanàssiu dues paraules més us diria que uns verbs que m’agraden molt són xiuxiuejar i agombolar i si hagués de triar un adverbi diria dolçament. Pero això ja serà un altre dia, que ara us toca a nosaltres.
Guia 4 