La mar és trista de Marià Manent
Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s’esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.
Desolació de Joan Alcover
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.
Mester d’amor de Joan Salvat-Papasseït
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
……………………i si et quedava enyor,
besa de nou, que la vida és comptada.
Mosques i mosquits de Pere Quart
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja nok piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.
La llengua anglesa d’Arthur Cuyàs
Estimat company i amic:
a Nova York he arribat i,
a penes he descansat,
aquesta carta t’escric.
Al fi, de la llibertat
estic en lo clàssic sòl:
aquí tothom fa el que vol
si ho permet l’autoritat.
Nova York té els carrers grans,
les cases toquen el cel,
les dones tenen bon pèl
i los homes són gegants.
Los diaris són com llençols,
los carrers són llargs i drets,
i solen ser bastant nets
quan no hi ha neu, fang o pols.
Però, noi, los ianquis tenen
un modo tal de parlar,
que jo no em puc explicar
com ells mateixos s’entenen.
És molt pitjor que el gavatxo,
s’assembla molt al lladrar,
i l’home que el va inventar
jo crec que estava borratxo.
Quan se parla inglès se tanca
la boca i s’obren les dents,
i, si cuidado no hi tens,
la llengua se t’entrebanca.
Explicar-me jo no puc
(i saps que no sóc cap plepa)
que del “pebre” en diguin Pepa
i d’una “cuinera”, cuc.
Corn se diu lo “blat de moro”,
sombret és un “tros de pa”,
i, en comptes de dir “demà”
se diu en inglès tu, moro.
Diuen bota a la “mantega”
i per dir “jo” se diu ai!,
lo qual m’omple el cor d’esglai
puix sembla que algú gemega.
Escura’l vol dir “esquirol”,
per dir “mitja” es diu que es toquin,
“no fumin” se diu no es moquin,
i del “carbó” en diuen col.
La “mare” diuen que és moda,
però la gran moda és l’”àvia”,
i la família és tan sàvia
que el “germà” diuen que broda.
Si a una noia malalteta
te li acostes molt humil
preguntant que duia fil?,
ella et contestarà: beta.
Com més disbarats els digues
més t’entendran, de segur.
Per dir “dos” has de dir tu,
i per dir “números”, figues.
I tot pel mateix estil.
Cinc és “aigüera”, ja ho sents;
Per dir “quartos” digues cents,
i per dir un “molí”, mil.
Sols una cosa, Jeroni,
trobo jo en aquest llenguatge
ben dita i és, malviatge!,
que el “diner” se diu dimoni.
Carnisseria de Jaume Subirana
Mentre tallava,
sàdicament despistat,
pensava en la dona…
CRAC;
pensava en son pare…
CRAC;
pensava en la sogra…
CRAC;
el guàrdia de la plaça…
CRAC;
en García, el majorista
CRAC;
el fill que fugí de casa…
CRAC;
la Lali, tan maca…
CRAC;
la vida, tan boja…
I a la fi, distret,
es tallà un dit.
La clienta, esglaiada,
ofegà un crit
però ell, atent,
afegí el dit
al quilo de bistecs tot dient:
-
Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.
Guia 4 