3.ca.29. Llegim poesia

Escolta i mira aquests videos:

 

0

 

 

 

Llegirem aquests poemes a classe per tal de preparar la presentació de final de curs:

 

La mar es trista de Marià Manent

Diuen: la mar és trista. Quin trepig
fa cada onada, quan s’esberla!
I veig una mar trista, però, al mig,
tu, com una perla.
Diuen: la terra és trista. Quin trepig
fa cada fulla! Mig no gosa.
I veig la terra trista, però, al mig,
tu, com una rosa.

 

Mester d’amor de Joan Salvat-Papasseït

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
……………………i si et quedava enyor,
besa de nou, que la vida és comptada.

JOSEP MARIA DE SAGARRA (1894-1961)

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
MOSQUES I MOSQUITS de Pere Quart

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja nok piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

Elogi dels diners  d’Anselm Turmeda

Diners de tort fan veritat,

i de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

puix que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords,

si diràs “jas” a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vull al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Si vols haver bé o no dan

per advocat té sent «jo ha’n».

Totes coses per ell se fan

en esta vida.

Desolació de Joan Alcover

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s’és mort.

 

 

La llengua anglesa d’Arthur Cuyàs

 

Estimat company i amic:
a Nova York he arribat i,
a penes he descansat,
aquesta carta t’escric.

Al fi, de la llibertat
estic en lo clàssic sòl:
aquí tothom fa el que vol
si ho permet l’autoritat.

Nova York té els carrers grans,
les cases toquen el cel,
les dones tenen bon pèl
i los homes són gegants.

Los diaris són com llençols,
los carrers són llargs i drets,
i solen ser bastant nets
quan no hi ha neu, fang o pols.

Però, noi, los ianquis tenen
un modo tal de parlar,
que jo no em puc explicar
com ells mateixos s’entenen.

És molt pitjor que el gavatxo,
s’assembla molt al lladrar,
i l’home que el va inventar
jo crec que estava borratxo.

Quan se parla inglès se tanca
la boca i s’obren les dents,
i, si cuidado no hi tens,
la llengua se t’entrebanca.

Explicar-me jo no puc
(i saps que no sóc cap plepa)
que del “pebre” en diguin Pepa
i d’una “cuinera”, cuc.
Corn se diu lo “blat de moro”,
sombret és un “tros de pa”,
i, en comptes de dir “demà”
se diu en inglès tu, moro.

Diuen bota a la “mantega”
i per dir “jo” se diu ai!,
lo qual m’omple el cor d’esglai
puix sembla que algú gemega.
Escura’l vol dir “esquirol”,
per dir “mitja” es diu que es toquin,
“no fumin” se diu no es moquin,
i del “carbó” en diuen col.

La “mare” diuen que és moda,
però la gran moda és l’”àvia”,
i la família és tan sàvia
que el “germà” diuen que broda.

Si a una noia malalteta
te li acostes molt humil
preguntant que duia fil?,
ella et contestarà: beta.

Com més disbarats els digues
més t’entendran, de segur.
Per dir “dos” has de dir tu,
i per dir “números”, figues.

I tot pel mateix estil.
Cinc és “aigüera”, ja ho sents;
Per dir “quartos” digues cents,
i per dir un “molí”, mil.

Sols una cosa, Jeroni,
trobo jo en aquest llenguatge
ben dita i és, malviatge!,
que el “diner” se diu dimoni.

 

Carnisseria

(Jaume Subirana )
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la dona…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en son pare…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la sogra…
Mentre tallava, sàdicament despistat, el guàrdia de la plaça…
Mentre tallava, sàdicament despistat, en García, el majorista
Mentre tallava, sàdicament despistat, el fill que fugí de casa…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la Lali, tan maca…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la vida, tan boja…

I a la fi, distret,
es tallà un dit.
La clienta, esglaiada,
ofegà un crit
però ell, atent,
afegí el dit
al quilo de bistecs tot dient:

Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.

 

És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s